18/03/2025
Suposem que vull anar al caixer. Em cal treure diners perquè un professor particular vindrà a donar-me una classe de recuperació per al meu examen de selectivitat, i l’home vol efectiu. Soc jove, i no tinc carnet. Visc al Rat Penat, a un dels carrers més elevats de la muntanya. El caixer més proper el tinc a la carretera de Les Botigues, així doncs, examino les meves opcions per arribar-hi.
No cal, només em queda caminar.
El transport públic interurbà als barris perifèrics sitgetans és sovint precari, a Les Botigues és nul. Ni autobusos, ni bicing, ni re. Però, alerta, caminar tampoc és una opció segura atès que les voreres són impracticables o, directament, no existeixen pas (foto). O sigui que els desplaçaments només es poden fer si hom té moto o cotxe, sostenibilitat zero.
Si, no obstant, hom té un mínim respecte pel medi i ha fet una aposta decidida pel vehicle elèctric, s’adona de seguida que, per un barri sencer, només hi ha dos carregadors públics (i un d’ells no funciona, dit de passada). A l’estiu, qui comet l’errada de deixar la plaça on té el cotxe aparcat, ja no trobarà cap espai lliure minuts després, clama al cel la zona taronja, la que és exclusiva per a residents.
Tornem a la noia del Rat Penat. Suposem ara que li cal anar a renovar l’atur a Gavà o que vol fer un tràmit a Sitges. Aleshores, la odissea no té nom. Podria pagar els gairebé 9€ del peatge dels Túnels per fer salat, és clar, atès que tots els que vivim als barris perifèrics som rics… O tanmateix podria sortir a atropellar ciclistes a les Costes, diuen que et donen punts al carnet per cada un que t’emportis per davant…
Sarcasmes a banda, la nostra protagonista depèn del vehicle privat, peti qui peti. Els seus quefers quotidians es transformen en rastres de contaminació i en mostres d’insolidaritat mediambiental, només per viure on viu no podrà justificar mai que ella sola està contribuint a carregar-se el Planeta amb les seves accions temeràries. No és just. Si, a més, afegim la ràbia que suposa no poder dependre d’una mateixa per desplaçar-se, ergo sentir-se atrapada i incomunicada, aleshores és fàcil adonar-se de la impotència que mortifica la gent de Les Botigues quant a la nul·la planificació en mobilitat per part de l’Ajuntament. No és exagerat, és un fet massa vegades denunciat. És una vergonya. Representa, finalment, un exemple més de la manca d’inversions que darrerament exigeixen els de El Margalló per Sitges, del retorn dels impostos que fa dècades reclamem, i del grau d’afartament que els veïns i les veïnes sentim a diari.